Adéu a Romaguera

Editorial

Després de més d'un any lluitant per sobreviure, l'alqueria de Romaguera va rebre dimarts la seua sentència de mort. Ni informes acadèmics, ni signatures de recolzament d'experts universitaris, ni moviment social en defensa de l'edifici, ni oposició política a l'Ajuntament de Gandia.

La comissió de Territori, Sostenibilitat i Habitatge de l'Ajuntament de Gandia va fer públics els informes que va encarregar per tal de determinar el valor històric i arquitectònic de l'edifici, i la conclusió és ferma: eixe valor, tal com ho defensaven determinades associacions cíviques, no hi existeix.

Segons va explicar el regidor de Territori, Fernando Mut, la casa en si mateixa data del segle XX. Si bé és cert que s'han trobat algunes restes del segle XVI i altres del XVIII.

De segur que les reaccions a la notícia es succeiran durant els pròxims dies, encara que l'enderroc de Romaguera no hauria de sorprendre ningú. Des que es va anunciar la urbanització de Santa Anna, les notícies al voltant de l'alqueria han servit per conformar la crònica d'una mort anunciada. Una història amb el final ja escrit, que va quedar inclús més clar quan els últims propietaris de Romaguera van abandonar la casa. En eixe moment, l'alqueria va començar a deixar-se morir, va anar desdibuixant-se, lentament.

Els veïns de Santa Anna, amb tota raó, van denunciar que l'immoble no era més que un niu de brutícia i deixalles, que s'havia convertit en refugi de toxicòmans i que dia sí, dia també, els bombers havien d'intervindre per apagar algun xicotet incendi entre les quatre parets de l'alqueria que, al igual que eixe foc, començava a apagar-se.

Però qui va propiciar aquest deteriorament? Qui no va fer res per evitar que l'alqueria desapareguera entre les escombreries? L'episodi de Romaguera recorda, en aquest punt, al projecte d'enderroc del barri d'El Cabanyal, a València, on el govern municipal addueix que es tracta de vivendes marginals quan la realitat és que és un barri viu que, poquet a poquet, s'ha anat abandonant per a justificar la destrossa.

Això sí, tampoc s'entén la protecció per la protecció, que alguns col·lectius sembla que defenen. Hi ha que tindre motius de pes per a mantindre en peu un edifici, més encara quan la seua preservació suposa un obstacle per al progrés i la millora de tot un barri, en aquest cas del de Santa Anna. Una zona que porta anys demanant a crits que se li tinga en compte.

PUBLICIDAD