Boig per tu

De patiments i altres sentiments

Segons la llegenda, cap al segle VIII a Aràbia un poeta beduí anomenat Oais o Keis va donar fama amb els seus versos enamorats a una dona preciosa, Layla. L’obsessió dels seus amors i les seues corresponents desventures – per l’oposició de les seues famílies, totes dues rivals- li valgueren el sobrenom de Majnún, que significa boig: "Al gran califa Harun AL-Rashid de Bagdad li va arribar la remor que un dels grans poetes del seu regne s’havia tornat boig d’amor per una bellíssima dona, Laila, i que, inspirat en ella, havia escrit els poemes més delicats i sublims de la història de la llengua àrab. Impressionat per la lectura d’una poesia tan fantàstica, el califa va pensar que una dona capaç d’inspirar tal meravella havia de ser una criatura única. Per això, la va manar portar a la seua presència per a admirar-la. Així doncs, van dur Laila davant del poderós Harun. Observant-la amb atenció, el califa es va quedar summament sorprès: aquella dona no era lletja, sinó prou bella, graciosa i culta però no li semblava, en absolut, el model de virtuts que havia reconegut en els poemes de Majnun. Laila, endevinant la decepció del califa, somrient, li va dir: "Majestat, per a veure vertaderament la bellesa de Laila, es necessiten els ulls de Majnun". (Conte Laila i Majnun del poeta clàssic persa Nezami (1141-1204))

Durant gairebé un any, els botxins ens han pres per bojos, idealistes, pancartistes, inconformistes, llunàtics, romàntics, antisistema, dissidents, interessats, poc realistes, antisocials, antiprogrés, manipuladors, rojos, extremistes, integristes, radicals, rebels, ocupes, capritxosos, tendenciosos, utòpics... Hem hagut de patir l’escarni dels poderosos, el menyspreu dels ignorants, els d’esperit i els de solemnitat. I això ens ha crescut. Tot plegat ens ha ajudat assaonar-nos de raó.

El pitjor dels afronts però, el que dol de veritat, al que mai t’acostumes és a la desmemòria de molts escrivans de la cort. Els garants de les lletres, els savis de cinc forquetes han tornat a fer bona la popular frase castellana: “Abans l’obligació que la devoció” i s’han comportat com abnegats panxacontents del seus senyors. I no sé què m’ha ennegrit més l’ànima, si la fredor pel silenci d’alguns d’ells, per falsa dignitat, o les eixides hipòcrites dels intel·lectuals de capçalera... I és que no hi ha pitjor crueltat que la que s’exerceix des de la mala consciència. Què li queda a qui renega dels seus principis? Jo crec que la negació de l’evidència, la ceguera consentida... I el col·laboracionisme. No oblidem que per a que els botxins disparen necessiten de la complicitat intel·lectual, del suport moral, per acció o omissió, dels sacerdots del temple.

Tot i això, que no us enganyen: Romaguera no ha caigut. Potser, ‘els borgians’ han manat tombar els seus antiquíssims murs sota el progrés de ferro, quitranaran les darreres restes de l’horta. Però l’alqueria ja oneja dalt d’un turó, al castell del Rebollet. Romaguera ha posat veu al setge silenciós de l’ermita de Sant Vicent i preu a la Torre dels Pares.

Majestats, per a veure vertaderament la bellesa de Romaguera, es necessiten els ulls de Majnun.

Nota: Volia aprofitar per respondre al de "Les Til·les", però ja l’han desautoritzat els seus companys.

PUBLICIDAD