La meua Esperança s'ha marcit

De sentiments i altre patiments

La meua Esperança s’ha marcit, per sempre, al vell jarrot senzill i transparent de la seua vida. No hi trobarem flors, fa molts anys que s’hi esborraren els colors, que s’hi apagaren les aromes a força d’ambientadors barats que miraven d’esmorteir, amb poc èxit, les glopades d’amargor. Que en van ser moltes, la veritat. Massa, fins i tot per algú que ha disposat de noranta un anys per administrar les injustícies i malviure d’una llum aliena, la de les persones estimades que, això sí, hem sabut correspondre-li a temps el seu amor incondicional.

La meua iaia s’ha marcit per sempre. I ho ha fet en silenci, sense ‘desanquetar-nos’. Se n’ha anat somiant, pegant la cabotada darrera a la simfonia gravitatòria en que convertia les becadetes, els únics moments de pau del dia, al vell balancí on tantes vegades m’acollia sobres les seues faldes. Jo recolzava el cap sobre el seu pit i m’adormia sentit la música deliciosa de la seua veu que ressonava des de dins...

L’Esperança era la pionera d’una branca d’Esperances que van emprar molt prompte la seua infantesa, van vendre massa barat la seua joventut per a ser dones/mares/àvies/besàvies/rebesàvies de... Però la primera Esperança, la iaia, es va rebel·lar dona, tard, però amb força i a temps per llegar savis consells a les netes... A mi, els últims anys em va regalar molts somriures i les seues clucades d’ull que m’anunciaven l’inici de l’espectacle. On jo era un deixeble inexpert i ella la mestra de l’humor pícar i maliciós... La mare –pobra- solia ser la víctima. La nora es convertia en l’artista convidada al sainet domèstic... I jo li demanava més, i ella em cercava amb la mirada perquè li continués aplaudint...

Em regalà també la seua desbaratada memòria per a les coses quotidianes, però tan exacta quan es tractava de narrar passatges de la seua vida. Amb la precisió d’un monjo escrivà, per garantir la perpetuïtat...

Parla Kevin Brockmeier a la seua Breu història dels que ja no hi són de l’existència d’un lloc, d’una ciutat sense nom on més i més gent va arribant. Cada persona té una història diferent, però hi ha una cosa que totes i tots tenen en comú: és el seu últim viatge.

Són a la ciutat dels morts. Un lloc en el qual romandran mentre a la Terra visca algú que els recorde. I la meua Esperança s’hi instal·larà. Hi trobarà una casa de nines blanca, amb finestrons blaus que s’obriran de bat a bat a un jardí d’olors i colors. I a les vesprades, a les vesprades passejarà per l’horta amb el iaio Pedro i la filleta que morí d’un mal de cap. I vigilaran les seues passes Boby, Nano i Linda, els gossets fidels.

PUBLICIDAD