Espanya i Gandia, una unió curiosa

Editorial

Alegria desbordada. Espanya 44 anys després torna a guanyar un títol internacional futbolístic. Enrere queda ja aquella final fallida del 84, quan la roja es quedava a les portes eliminada per una França dels Platini i companyia. Ara, l’alegria tornava a aflorar o més bé a desbordar-se. La ciutat i la comarca eixia al carrer, la nit de diumenge, per a celebrar un títol que molts no havíem viscut abans. Un triomf, que ha hagut d’esperar-se més de quatre dècades, i que quasi tot el món s’ha atribuït. Una travessa televisiva, desbordada per l’emoció, de la qual s’ha sabut traure profit per tal de fer caixa, inundant d’espais publicitaris i abordant desplegaments desmesurats. Però aquest europeu, que a banda d’una copa ha deixat un rècord d’audiència, té altres qüestions. El nacionalisme ha estat present per tots els costats. D’una banda en aquells que han defensat més que mai els colors roig i groc i per l’altra, pels pocs que s’han sentit antinacionals a mort. Coses incomprensibles, però ahi estan.

Els aficionats de la comarca exterioritzaren la seua alegria per diferents punts. La platja de Gandia va ser un bon lloc per tal de celebrar un títol. Però no va ser l’únic. En cada poble. En cada casa. En cada racó, es podia escoltar el crit de Campions!

Però fent un repàs a l’hemeroteca hem trobat una dada molt curiosa. Trobem que els èxits dels combinats nacionals han arribat, últimament, lligats amb els dels conjunts gandians. Sembla curiós, però així és. Si l’any 2006 fou el del bàsquet per a la ciutat, el 2008 és el del futbol. Al 2006 la Selecció Nacional de Bàsquet, dirigit per Pepu Hernández, conseguia el títol mundial, no és menys cert que el conjunt de l’Aguas de Valencia Gandia Bàsquet obtenia el premi de l’ascens a la LEB d’Or després de sis temporades en la divisió de bronze del bàsquet. Aquest any, els tècnics d'aquella aventura ja no s'hi troben al capdavant dels equips. Ara, al 2008, tornem a trobar una curiosa similitud, però salvant les diferències. El combinat espanyol de Luis Aragonés es proclamava campió d’Europa, mentre que el CF Gandia aconseguia un merescut ascens a la Tercera Divisió. Són curiositats que no deixen de ser més que simples casualitats o no?

Gandia i Espanya comparteixen èxits. Esperem que aquesta especial vinculació segueisca. Perquè els èxits nacionals també són els dels gandians.

Una altra vegada ha quedat palès que la locura del futbol mou multituds. Aquest esport segueix sent el rei. Ni quan la Selecció de Bàsquet es va proclamar campiona del món, va haver tanta mobilització de seguidors. A veure si ara, a Gandia, amb l’ascens de l’equip a Tercera el públic torna a l’estadi i iguala el miler d’aficionats que té el bàsquet a la ciutat. Cultura del futbol, cultura del bàsquet... tant s’hi val. Tot és esport. Tot és salut.

PUBLICIDAD