Una més ... i prou

-

La fita sembla quasi aconseguida. Molt s’ha hagut de patir, però a la fi tot pareix que tindrà un desenllaç feliç, com a les pel·lícules, on el xic sempre besa a la xica. La veritat és que l’Aguas de Valencia Gandia ho tenia molt complicat, pocs eren els que donaven un duro per ells, però a la fi, a base d’uns bemolls, que no s’han mostrat al llarg de tota la temporada, s’ha pogut traure el carro d’un fang que semblava no voler deixar-lo escapar.

La salvació ja ha arribat, però encara no. Ja ha arribat perquè la distància que hi ha respecte als rivals més directes, així ho certifiquen, encara que no del tot, per allò que un desastre també és possible. Els gandians, poden dormir tranquils, perquè els rivals directes tindran molt complicat guanyar els partits suficients per tal d’avançar-los, tot i que les distàncies són curtes. Només una victòria més, per favor. Ja parlàvem al llarg d’aquesta temporada que dotze victòries enguany en serien prou, i ahí estan els nombres.

L’equip amb la nova direcció ha reaccionat, sense canviar moltes coses. Un treball psicològic més que una altra cosa i poc més. Una reacció després d’un llavat de cervell que ha arribat amb l’alegria de tots, i quan parlem de tots ho fem amb tot el sentit ampli de la paraula. No crec que hi haja ningú que es puga alegrar de les derrotes de l’equip com diuen alguns. És moment de sumar i no de restar. Sumar endavant per pegar el darrer espentó i deixar-se d’individualismes, perquè les medalles serveixen de ben poc. L’Aguas se salvarà i ho farà per mèrits propis o demèrits dels demés que és l’única cosa que importa. Així que viurem una festa més que caldrà afegir al màgic mes de maig que ja va sent el reservat per a les grans celebracions.

És una superstició que tenim, al marge d’un desig i si aquest te’l repeteixes moltes vegades acaba acomplint-se, però les vibracions i la conjuntura fa pensar que així serà. L’esforç del milió d’euros de pressupost, la marxa d’un tècnic impotent, i la reacció a temps dels jugadors, faran que l’any que ve Gandia continue tenint bàsquet d’or. Però això no llevarà que des del club s’haja de fer una anàlisi de tot allò que ha ocorregut enguany. Reflexionar per tal de millorar. I pensar que en qualsevol moment guanyar està al costat de perdre. Ni traure ni entrar pit, sinó ser humils i assumir cadascé les seues responsabilitats.

Isma Cantó va decidir anar-se’n perquè per molt que tractara de traure punta al llapis, la mina sempre es trencava. Ara, el mateix grafit no es trenca. Per què serà? Serà el mateix cas que en el València CF que han canviat l’entrenador i la victòria ha tornat? Que cadascú extraga la seua conclusió.

Siga el que siga, no cal oblidar que allò important és que l’equip se salve i açò sembla que està a l’abast més que mai. Els resultats l’emparen i el calendari també. I sempre pensant que si és perd a Los Barrios, el Gandia tindrà una altra oportunitat ací a casa davant el Melilla i sinó la darrera paraula la tindria a Inca. Però estiguen tranquils que l’equip, llevat d’un terratrèmol final, està salvat. Ara bé, no cal refiar-se’n i cal jugar. El dotze està més a prop i la permanència també. Cal apostar pel cavall guanyador i ara a aquest li diuen, Gandia Bàsquet.