Breu història d’un Jo

-

Darrerament, em dedique a les retrospectives de poca trajectòria. Em trobe en un estadi tan, tan “in” ( només tinc una gosseta afillada, un treball eventual i  gaudesc d’una hipoteca que m’escalda el clatell amb la seua menstrual aparició, que m’exilia l’ànima fins a desterrar-la a una distància de 15 a 20 centímetres del melic...)  que m’ha pegat per fer recopilatoris, xicotetes col·leccions de la meua història per amuntegar-les després en grups de 15, de 10 anys.

         I les circumstàncies, la casualitat o allò tan eteri que anomenen l’entorn i que mai abans s’havia dignat a demanar-me una cita, s’han proposat col·laborar-hi. Per començar, recentment he tornat a la Universitat per a fer una xerrada sobre la meua feina (!!!!). I no he notat tanta diferència, més enllà de la física (que tampoc). No m’he donat als morros amb la ingenuïtat perduda, els somnis que no van ser, les bufanades d’aire per climatitzar... En canvi, he vist ulls que no creuen en el sistema, perquè en formen part d’ell. Mirades que no qüestionen, perquè no calen respostes. Somriures per a les anècdotes, silencis per a... Molts silencis... I quan predicava en el desert, la primera al front: una alumna que també vol ser comunicadora política em preguntà si no tenia por a les etiquetes. I jo, que abans sí, però que aquest mal – crònic – no es cura, però es suporta. Que primer foren Adán i Eva i després vinguérem la resta, en sèrie i amb una completa informació del fabricant... Que només hi ha un antídot, un tractament a base de professionalitat, però que és llarg, costós i el tinc en fase experimental.

         Uns dies abans em trobe a Gemma (una de les protagonistes accidentals del cas Zerolo-Ripoll-Gil-Mascarell. En aquest sentit, us recomane llegir l’article de la darrera setmana de l’amic Gamazo) la qual em recorda que ja en fan 10. I que m’ha incorporat al reportatge en record de la primera dècada de Gandia TV. Així doncs, com a memòria viva que m’han nomenat, vull homenatjar: la il·lusió; l’ambició ben entesa, la sana; la creativitat - “tot és per fer i tot és possible” - l’esperit d’innovació, de superació; el companyerisme... Els primers anys de la Televisió Pública de Gandia. “Una televisió que siga per damunt de tot viva, viva i plural”, va desitjar Piera. Els anys posteriors, amb el relaxament d’un, l’arribada d’altres i l’apoltronament de la resta, esdevindrien records en sèpia: de palmaetes a l’esquena primer, punyalades després; persecucions; llistes negres que aclaririen comiats gairebé massius (gairebé, perquè alguns hi continuaren fidels al regim) portes tancades, finestres que no acaben d’obrir-se; pèrdua de l’autoestima...

I a pesar d’això, ja no amague rancor, i agraisc no haver abaixat totalment les veles de la dignitat. Perquè de tot plegat naixeria aquest jo. I conte, contat...