No la toqueu, si us plau, no la toqueu...

De sentiments i altres patiments

Definitivament, València ja s’hi troba més a prop de ser alguna cosa... Molt més que cressol de les famílies ‘com Déu mana’, de les ‘originalitats’ de Calatrava, de la dues vegades ‘popular’ Copa de l’Amèrica, de la Fòrmula I... Fins i tot, té la seua pròpia versió de la baronessa Thyssen. Recordeu, recordeu l’aristocràtica amenaça: “Buscaré altres amants de la naturalesa com jo i ens lligarem a cada arbre per impedir que els eliminen...”. O dit d’una altra manera: “Si Gallardón no atura les obres, m’emporte les col·leccions d’art...” I qui diu que no sabem copiar? La nostra adaptació perifèrica poc o res ha d’envejar. Carmen Alborch, tota una ‘ex’ de luxe, ha trobat, per fi, sentit al seu autodesterrament i l’ha mamprés amb la defensa del patrimoni desnonat, el de la pala a la porta... Fa poc, contemplàvem colpits els plors mediàtics i sense consol televisiu de la socialista davant la desaparició de la Casa de la Palmera, un símbol de la ciutat que s’hi resisteix agònica a ser, literalment, només memòria col·lectiva del poble... Amb més raó que un sant, Alborch ha acusat Barberà d’insensible i ha condemnat “l’acarnissament” de l’Ajuntament cap el barri de Cabanyal. I és que el malograt immoble podria haver-se rehabilitat i utilitzat com a equipament públic, integrat en la zona ajardinada, sense perjudici per als propòsits urbanístics...

Tot just, el final que algunes i alguns implorem per a l’alqueria Romaguera, al gandià districte de Santa Anna. Els condicionants són els mateixos... I a més, ací qui governa és el PSOE... Però serà la pressió de la dreta local, o la impressió que aquest alcalde, en realitat, s’hi troba més cómode inaugurant centres comercials... La qüestió és que a Romaguera també li han aplicat la pena màxima i el seu enderrocament serà qüestió de mesos.

Caldrà agenciar-nos Tites o exministres? Encara que siga per mediatitzar la rabiola... O per què torne a brollar la sensibilitat d’antigues plomes compromeses... Exclosa dels notaris socials, traïda pels qui manen... Qui tindrà cura de la memòria col·lectiva ?
I a mi, que em vénen al cap els planys de Piera en veure perillar la seua Drova:

Aquesta vella vall que ara veig verda,
daurada lluna de meló d’estiu,
és més que un llogaret entre montanyes,
molt més que la infantesa al finestral,
molt més que un paradís ple de pinades.
Aquesta vella vall feta de somnis,
amagatall d’amors i de paraules,
la dels mil i un perfums i les fonts fresques,
la dels hiverns de llàgrimes de gel,
la de les veus que juguen i el silenci;
aquesta vella vall que vull per sempre verda.
Aquesta que rebrota riallera
després de les tempestes i la pluja;
aquesta que faig meua cada dia,
aquesta que duc viva a la memòria,
no la toqueu, si us plau, no la toqueu.
No la toqueu, si no és per estimar-la.

PUBLICIDAD